VISITA TURÍSTICA

Església parroquial

L’església de Sant Romà fou consagrada l’any 1522 i, d’acord amb els corrents artístics de l’època, segueix el que s’anomena estil Gòtic català. Aquesta església va substituir a l’antiga església de Sant Romà (que avui s’anomena “Ermita de les Alegries”) perquè el nucli urbà de Lloret es va desplaçar des de l’interior cap el litoral.

A començament del segle XX, el potencial econòmic concentrat a Lloret de Mar, sobretot amb el repatriament de capital dels “americanos”, va fer possible una gran reforma del temple parroquial. Sobre la base gòtica, l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, aplicà el corrent decoratiu modernista i aconseguí un conjunt espectacular que tenia reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes. Les obres de restauració es van inaugurar l’any 1914.

Poc temps després, l’any 1920, també s’inauguraren les escoles parroquials, que es troben al costat del temple. Són una mostra molt representativa de l’arquitectura modernista lloretenca.

Però, durant la Guerra civil de l’any 1936 es va destruir quasi tota la decoració modernista de l’església i, actualment, només es conserva la Capella del santíssim com un clara mostra del que fou aquella gran reforma del temple parroquial.

Museu “Can Garriga”

Aquest edifici és el resultat de la unió de dues vivendes que ocupaven tota una illa de cases del casc antic de Lloret. El primer immoble fou construït l’any 1887 per encàrrec d’Enric Garriga i Mataró, indià que havia tornat de Cuba amb una fortuna considerable. A la seva mort, la vídua, Mercè Garriga i Bitlloch, va ampliar aquest immoble amb l’adquisició, l’any 1915, de la casa del costat.

La construcció d’aquests edificis s’ha d’emmarcar dins del corrent artístic del neoclassicisme que imperava a l’últim quart del segle XIX, però amb aportacions interessants d’arquitectura popular.

L’any 1982 l’Ajuntament de Lloret de Mar va comprar aquests edificis per la seva història, la seva notabilitat i pel fet d’ésser un dels pocs exponents de l’arquitectura de finals del segle XIX. Posteriorment, s’encarregà la rehabilitació d’aquests immobles al grup d’arquitectes Bohigas, Martorell i Mackay de Barcelona i al dissenyador lloretenc Lluís Pau.

El projecte d’aquests tècnics va respectar i dignificar l’estructura externa de l’edi- fici i, actualment, ofereix als seus visitants la oportunitat de contemplar una casa senyorial de finals de segle XIX. D’altra banda, aquesta casa acull actualment el Museu de “Can Garriga” on es pot veure una de les mostres de maquetisme naval més important de Catalunya, una col·lecció d’imatges antigues de Lloret, realitzades pel fotògraf Emili Martínez i Passapera, una mostra important dels dibuixos i les pintures de Joan Llaverias, i, la col·lecció de pintures de Carretero Gómis.

Ajuntament

Aquest edifici, d’estil neoclàssic, va ésser projectat pels arquitectes Martí Sureda i Fèlix de Azua, i fou inaugurat pel febrer de l’any 1872. Seguint el corrent artístic “isabelí”, les façanes de la Casa de la Vila foren enriquides amb la inclusió de decoracions amb terra cuita, obra del terrisser lloretenc: Pau Arpí i Galí. Destaca l’escut d’Espanya, com a remat de la façana principal, amb la particularitat que es tracta d’un dels pocs edificis que té l’escut del rei Amadeu. A les façanes laterals hi ha l’escut de Lloret, amb el llorer simbòlic, i una al·legoria de la llei (pel cantó de mar). Igualment destaca, darrera l’escut principal de la façana anterior, un campanar de ferro forjat, obra del serraller Tarrats, dissenyat pel dibuixant Agustí Font i Vilarrubí.

Tot i les constants reformes per adaptar aquest edifici a les noves necessitats, la Casa de la Vila encara conserva la seva bellesa primitiva.

Can Font

L’edifici de Can Font, també conegut amb el sobrenom de Can Comadran, és una típica casa senyorial que mostra alguns elements modernistes de gran qualitat. La seva construcció fou encarregada per l’indiano lloretenc Nicolau Font i Maig i, segons consta al mateix edifici, s’acabà de construir l’any 1877. La casa és àmplia, majestuosa, de sostres alts i amb una caixa d’escala de grans dimensions. Entre els seus detalls més importants destaca: la portalada principal, amb porta de fusta de cedre; el cancell, amb vitralls emplomats modernistes; l’escalinata d’accés, amb barana de ferro a banda i banda fent joc amb un barmi que precedeix a la porta principal… Aquest immoble fou adquirit per l’Ajuntament i, actualment, està en procés de restauració.

Sepulcre romà

A partir de les característiques d’aquest monument, del seu contingut i de la ceràmica recuperada, es pot datar a la segona meitat del segle II dC. Té una alçada total de 4,15 m. A la part interior del basament hi havia un buit ovalat on es dipositaven les cendres dels cadàvers incinerats. El monument (al costat d’un antic camí) devia pertànyer a algun destacat propietari i, al voltant, s’hi van trobar restes d’altres familiars o servidors.

La dona marinera

Aquesta escultura de bronze, obra de l’artista Ernest Maragall, fou projectada l’any 1966. Fa una alçada de 2,40 m sobre la roca i representa una figura femenina que guaita el mar en actitud de saludar o acomiadar. És un homenatge a la dona de l’època marinera que sovint fou la que tirà endavant la llar mentre l’home era a cercar fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic.

Sobre aquesta figura, també anomenada “Venus de Lloret”, s’ha creat una llegenda: s’explica que la persona que miri a l’horitzó (com l’estàtua) i al mateix temps toqui amb la seva ma el peu dret de l’escultura veurà realitzats els desitjos que formuli en aquell moment.

Conjunt escultòric: Apol·lo i Dafne

És obra de l’artista Bonaventura Ansón i va ser inaugurat el dia 14 d’octubre del 2001, dins dels actes d’obertura per a la commemoració del mil·lenari de Lloret de Mar. L’artista es va inspirar en la llegenda d’Apol·lo i Dafne, a partir de la qual sorgiria el poble de Lloret.

Aquest conjunt escultòric ha estat realitzat amb diferents tipus de materials. L’estany s’ha fet a partir d’un sol bloc de marbre blanc i, al fons, es dibuixa una forma esglaonada que simbolitza l’onada dolça que arriba a la platja de Lloret.

La figura d’Apol·lo està representada per la persona jove i, tanmateix, per la figura del Dofí, que en el regne animal també simbolitza la imatge d’Apol·lo. És per això que en aquest conjunt escultòric apareix un Dofí que transporta Apol·lo fins a la platja de Lloret.

L’escultura de Dafne és feta amb pedra de travertí persa, d’un color vermellós, que és el color del sacrifici. Finalment, aquest conjunt escultòric està rematat per la imatge simbòlica d’un llorer jove, que s’ha fet de bronze, un material especialment sòlid i resistent.

Castell de Sant Joan

D’entre els segles X i XI data la construcció del castell de Sant Joan. El castell, estratègicament situat, servia de torre de vigia per prevenir els possibles atacs marítims de vaixells pirates, de francesos o de genovesos... que, durant molts segles, varen assetjar la costa catalana. En moments de perill, els lloretencs corrien a refugiars’hi.

Els constants setges i atacs als quals es va sotmetre el castell comportà que patís nombrosos incendis i destruccions. Durant la guerra contra Anglaterra, l’any 1805, un vaixell de guerra britànic va llançar diverses canonades que enderrocaren part de la torra i de la muralla. Finalment, una tempesta de l’any 1923 va acabar d’enderrocar l’antiga torre del castell. L’any 1992 es va reconstruir la torre “d’homenatge”, des d’on hom pot gaudir d’una vista extraordinària. Més tard, entre els anys 2000 i 2001, es va procedir a excavar i netejar la zona del pati central.

Cementiri

El cementiri modernista de Lloret de Mar fou una obra que es projectà a finals del segle XIX i que es va anar configurant durant els primers anys del segle XX. És, sens dubte, un conjunt d’indubtable interès, que ens dóna una ampla perspectiva del que va ser l’art funerari durant aquella època.

La inauguració oficial d’aquest recinte va tenir lloc el 2 de novembre de 1901 i, a partir de llavors, hi varen participar arquitectes i escultors de renom: Josep Puig i Cadafalch, Antoni Mª Gallissà i Soqué, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio; Ismael Smith, Eusebi Arnau...

En la formació d’aquest cementiri s’hi ha de destacar el paper jugat pels particulars que finançaren la seva creació. En aquest sentit, cal assenyalar que a principis del segle XX hi havien molts indianos que havien fet fortuna al continent americà i que, un cop consolidada la seva posició social i econòmica, decidien retornar a la seva vila natal. Un cop aquí, es feien bastir una casa ben luxosa i es construïen un bon mausoleu (signes de distinció i riquesa).

El cementiri de Lloret de Mar pot considerar-se un dels conjunts amb mostres més significatives del que va ser l’art funerari català del període modernista.

Ermita de Sant Quirze

Segons les excavacions arqueològiques, l’ermita de St. Quirze està assentada sobre una primitiva església paleocristiana. L’estructura arquitectònica inicial d’aquesta ermita data, aproximadament, entre els ss. VI i IX i, al seu voltant podria situar-s’hi una necròpolis romana.

De l’antiga construcció medieval en resta el que avui són les dues sagristies i l’altar major, amb una porta de mig punt i dues finestres tapiades. L’ampliació del s. XVIII és la nau principal, que dóna al conjunt un aspecte quadrat. La façana té una porta i una finestra quadrangulars i un campanar d’espadanya. L’any 1935, Adrià Gual va realitzar els esgrafiats que figuren a la façana principal.

Ermita de les Alegries

És l’antiga església parroquial de Lloret, dedicada a sant Romà, que fou feta construir per la baronessa Sicardis (senyora del castell i terme de Lloret) i fou consagrada l’any 1079, pel bisbe de Girona Guillem Guifred de Cerdanya. L’església actual conserva ben pocs elements romànics. Fou molt reformada als segles XVII i XVIII i reedificada l’any 1914.

L’element més important que es conserva, bé que parcialment, és el campanar. L’any 1914 s’afegí a l’antiga torre el segon nivell de dobles finestres i després de la guerra civil de 1936-1939, les arcuacions i el teulat que el coronen actualment. El campanar és de planta quadrada, amb una porta a la planta baixa, petita i d’arc de mig punt. Sobre la porta i centrada a la façana hi ha una finestra d’una esqueixada, i al seu damunt, dues finestres més amb arc de mig punt a cada façana. L’aparell és de carreus bastant irregulars col·locats en filades horitzontals d’alçada variable.

L’any 1522, en passar el culte a la nova església parroquial del nucli, se la conegué com a “l’església vella” o “la Mare de Déu Antiga”. Més tard, passà a ser l’ermita de la Mare de Déu de les Alegries.

Ermita de Santa Cristina

Coneguda com a ermita el 1354, la creixent devoció popular permeté l’edificació del santuari, duta a terme entre 1764 i 1772. És un edifici d’estil barroc neoclàssic, de planta de creu llatina, tres capelles laterals per banda i coronat per una cúpula. El 1786 se li afegí el cambril. La porta és d’arc rebaixat, profusament decorada, amb una fornícula amb la imatge de la santa al capdamunt. La resta d’obertures són quadrangualars i té un campanar d’espadanya al cim d’una de les parets laterals. A l’interior, es conserva el suposat crani de la santa.

L'Àngel

Aquest monument, inaugurat el dia 1 de maig de 1904, el va projectar i dirigir - en la part artística - el pintor barceloní Enric Monserdà; la part escultòrica, la va realitzar Frederic Bechini, seguint els models de l’escultor modernista Eusebi Arnau, i, l’escultura decorativa fou obra de Joan Pujol.

El cos de la construcció té un relleu de pedra a cada cara. A la part que mira al mar, que és la principal, hi ha la Mare de Déu de Gràcia, i als seus peus, el medalló de bronze amb l’efígie de mossèn Cinto, modelat per l’escultor Eusebi Arnau. Fou el primer monument públic que s’alçà en homenatge al poeta Mossèn Jacint Verdaguer que va morir el 10 de juny de 1902.

El Pedró de la Mare de Déu de Gràcia i la Creu de Terme

El Pedró fou projectat per l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, i inaugurat, juntament amb la Creu i la reforma del santuari de Sant Pere del Bosc, el dia 1 de maig de 1898.

La Creu de Terme fou realitzada sobre pedra de Montjuïc i projectada per l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, que va comptar amb la col·laboració de l’escultor Eusebi Arnau (autor de les dues figures que apareixen sobre el fust). El poeta Mossèn Jacint Verdaguer, en el seu càntic “La Creu”, hi dedicà tres estrofes que foren musicades pel compositor Candi.

Sant Pere del Bosc

L’església de Sant Pere del Bosc (o Sant Pere Salou) és esmentada al s. XIV, i fou la seu d’una comunitat d’ermitans benedictins fins a l’any 1694, en què es fusionaren amb la comunitat de St. Pere de Galligans, empesos per les destrosses fetes per un atac francès. El 1759 es reconstruí seguint l’estil barroc, fins que la desamortització del s. XIX la deixà en mans de l’indiano Nicolau Font i Maig, comte de Jaruco, que la reformà i la restaurà completament. L’edifici religiós, d’estil neogòtic, amb obertures ogivals i campanar amb un estilitzat pinacle, està decorat interiorment per Enric Monserdà. La seva estructura és de 3 naus, la central més alta que les laterals. Les reformes d’aquesta ermita foren inaugurades el dia 1 de maig del 1898. A banda i banda hi ha una gran construcció porticada de dues plantes i golfes que fou la residència particular de N. Font.

Montbarbat

El poblat de Montbarbat té una extensió aproximada d’uns 5.700 metres quadrats, i segons les dades que proporcionen les excavacions arqueològiques, el seu període d’activitat l’hem de situar entre el s. IV i el s. II aC Molt probablement, fou abandonat a començaments del s. II, a conseqüència de l’arribada dels romans. Les diferents excavacions arqueològiques realitzades en aquest indret han permès localitzar restes d’utensilis de ceràmica feta a mà i a torn, que possiblement havien estat elaborades a zones ben properes al jaciment. També s’ha trobat ceràmica d’importació i, com a element més característic, ceràmica de vernís negre, àtica.

Puig de Castellet

Les campanyes d’excavació i l’estudi dels materials han permès de saber que el recinte tingué una vida aproximada d’uns cinquanta anys durant el segle III aC Durant aquest temps degué ser un punt de guaita sobre el mar per facilitar la defensa dels altres assentaments propers, en especial del gran poblat de Montbarbat, situat a uns 6,5 km cap a l’interior. Aquest poblat, que no arriba als 650 m2, té una forma pentagonal i apareix limitat per muralles en quatre dels seus cantons. A l’interior hi trobem 11 espais rectangulars que podien tenir diverses funcions: habitatge, magatzem, taller de treball… La comunicació amb l’exterior es feia a través d’una entrada principal en el cantó est, que és el punt més accessible, protegida per una torre i un passadís en angle. D’altra banda, en aquest jaciment s’hi ha localitzat material arqueològic ben variat: ceràmica feta a mà i a torn, objectes de pedra, metall, etc.

Els jardins de Santa Clotilde

Situat en un paratge de gran bellesa, sobre un penya-segat amb impressionants vistes sobre el mar, es va projectar aquest jardí meravellós, veritable mostra de l’esperit que va informar el moviment noucentista a Catalunya. Aquests jardins foren dissenyats a principis del s. XX, a la manera dels antics jardins del Renaixement italià. Van ser projectats i realitzats per Nicolau Rubió i Tudurí. A Santa Clotilde hi va haver una simbiosi entre el desig del client (el Marqués de Roviralta) i el coneixement de l’artista, una dialèctica viva entre tots dos personatges que va afavorir la creació d’aquesta obra d’art. Gràcies al perfecte estat de conservació, encara romanen avui aquelles simetries, concentracions visuals, disposicions de fons, pròpies del jardí italià del Cinquecento i del Seicento. Hi destaca una col·lecció d’estàtues de marbre d’estil neoclàssic i les Sirenes de l’escultora Maria Llimona.