HISTÒRIA

No podem datar amb exactitud les restes dels primers pobladors coneguts del territori que avui forma el terme municipal de Sils. En tot cas, però, cal remuntar-se ja a la primera edat de la pedra tallada, el Paleolític Inferior.

Les restes prehistòriques i arqueològiques del terme municipal de Sils són de moment molt escasses. Així, després dels jaciments paleolítics en superfície, ja no trobem cap més testimoni fins a la primera Edat del Ferro. D’aquesta època és el jaciment de Can Cuca o Bosc de Can Cuca, situat en una zona molt propera a l’estany. El jaciment correspon a un poblat a l’aire lliure (un vilatge) del segle VII aC, és a dir, situat entre 700 i 600 anys aC.

Estany de Sils

La dominació romana deixà una petja indiscutible a la zona: el pas de la Via Augusta per la comarca de la Selva, procedent de Caldes de Malavella, coincidia amb el terme municipal de Sils, a la recerca del pas natural d’Hostalric. Des de les Mallorquines aquesta via romana anava vorejant l’estany de Sils, passant pel marge nord, prop de l’Hostal de l’Arrupit.

El coneixement de l’època medieval, a Sils, és molt boirós i fa referència a l’estany. Així, les primeres notícies que tenim sobre la propietat de les terres de l’estany es situen al principi del s. XI, en què esdevenen propietat del vescomte de Girona, Seniofred. Com escriu Jaume Marquès, Seniofred o el seu fill i successor Amat de Montsoriu fundaren el castell de Torcafelló al terme municipal de Maçanet de la Selva. Ermessenda de Montsoriu –filla d’Amat i hereva del vescomtat de Girona, i per tant dels terrenys de l’estany –es casà amb Guerau I de Cabrera. El senyor directe de les terres de l’estany era, doncs, el senyor del castell de Torcafelló. La primera dessecació coneguda té lloc a partir de 1247, mercès a un pacte entre el vescomte Guerau IV de Cabrera i el Bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal, el qual mantenia encara un cert control sobre les terres de l’estany.

Vista general de Sils amb la Fira de l'automobil

Hem de considerar el fogatge de 1553 com la informació inicial més fidedigna de la població de Sils. Així, en aquest fogatge es comptabilitzen 60 focs: 44 a Sils –dels quals 42 són laics i 2 eclesiàstics– i 16 a Vallcanera –15 de laics i 1 d’eclesiàstic –. Notem la poca concordança amb les dades del final del s. XIV i principi del s. XV.

La cuina a Sils

L’any 1574 Francesc I de Montcada i Cardona, marquès d’Aitona, comprà el vescomtat de Cabrera a Lluís Enríquez de Cabrera. El traspàs de propietats i títols –entre els quals el de l’estany de Sils– del darrer Cabrera al marquès d’Aitona obeïa a l’estat de fort endeutament del primer. Per recuperar-se d’una part de la despesa ocasionada per la compra, el marquès d’Aitona ordenà una tala massiva i peremptòria de les deveses de l’estany (devesa del Comte), que provocà l’obstrucció, amb els brocs i les branques, d’un gran canal que recollia les aigües supèrflues d’aquelles zones, conegut amb el nom de Vall Madral. Amb les primeres pluges l’estany s’inundà, i en no poder-se escórrer les aigües, la situació esdevingué veritablement molt perillosa. Partim, doncs, de la hipòtesi que l’estany al segle XVII estava gairebé al seu màxim històric. Al llarg d’aquest segle es dugueren a terme diversos projectes, amb escàs èxit, de dessecament de l’estany.

L’any 1732 unes virulents i persistents pluges provocaren grans inundacions a les comarques gironines. Molt propers a aquesta època són els termes que delimiten el perímetre de l’estany, i que sota la inscripció, entre d’altres, d’Estañ Marc 1740, mostraven la immensitat de l’extensió coberta per les aigües. Algunes d’aquestes fites avui dia encara es conserven en el seu antic emplaçament, com a símbol silenciós d’un passat en què l’estany dominava la vida de la població.

Sala d'exposicions

Els avenços de l’agricultura en aquest segle XVIII s’expliquen des de dues vessants: augment de la superfície cultivada i utilització de noves tècniques de conreu que possibiliten una intensificació en la producció. Respecte al primer punt, destaca per la dessecació de l’estany, fet que lògicament permetrà una extensió considerable dels conreus, malgrat que com recorda Alexandre Laborde, el terreny silenc és poc ferm, i roman inundat en les primeres pluges d’hivern. Les noves tècniques introduïdes seran bàsiques per a la intensificació de la producció.

En aquell temps, i segons el cens de Floridablanca del 1787, hi havia 376 habitants a Sils i 209 a Vallcanera. Quant a la producció agrària de Sils, hem de dir que continuà orientada vers el propi consum. S’anaren consolidant noves rotacions de conreus i s’afeblí cada cop més la pràctica del guaret. Les principals collites es basaven en cereals (blat, blat de moro, sègol), llegums, fruites i hortalisses i la patata, la qual començà a formar part de l’alimentació habitual humana a partir de la Guerra del Francès. La ramaderia, tot i anar adquirint un relleu, encara era un sector poc dinàmic, mentre que el producte de la caça és un element a considerar dins els mitjans de subsistència del poblador de Sils.

És inexcusable referir-nos a l’explotació forestal, en un poble on el bosc cobreix bona part dels seus terrenys. Les activitats derivades de l’aprofitament del bosc, ben segur que representen una alternativa molt vàlida, a manca d’altres explotacions. L’activitat agrícola es desenvolupà freqüentment entorn de la masia, en un conjunt de població on sovintejava l’habitatge disseminat.

Passeig Sant Cosme i Damià

El dia 13 de desembre de 1840 una virulenta ploguda va fer desbordar l’estany de Sils i les seves aigües inundaren gran part del municipi. Els anys immediatament posteriors la situació no millorà i les periòdiques crescudes de l’estany feien estralls; l’actitud de passivitat del duc de Medinaceli exasperava els ànims dels pobladors de Sils. Els alcaldes afectats pels devastadors efectes de l’aigua –Maçanet de la Selva, Sils, Vidreres i Riudarenes– aprofitaren l’ocasió del sojorn de la reina Maria Cristina a l’Hostal de la Granota en el seu viatge cap a Madrid, de tornada de l’exili al 1843, per exposar-li el problema. Un any més tard, la petició a la reina es féu mitjançant una súplica per escrit on es deia que sentien l’amenaça “de la terrible guadaña de la muerte” i que els homes estaven “faltos de fuerzas para dedicarse al cultivo por efecto de la enfermedad endémica que la laguna produce”, i presentaven l’alternativa de fer-se càrrec de les obres els mateixos emfiteutes, sempre que el duc renunciés als seus drets.

Finalment, les demandes reeixiren, i el duc es decidí a adoptar una postura més avinent. El 16 de maig de 1845 se signà un conveni entre l’apoderat del duc i els representants dels emfiteutes. En tot cas, les obres definitives no s’iniciarien fins a l’any 1851.

La imatge d’un poble tancat que lluita per la seva subsistència es començà a modificar a partir dels anys 1860-61, amb la creació de l’estació del ferrocarril. Des de 1850 a 1868 s’havia estat construint la carretera que enllaçava Santa Coloma de Farners amb l’estació de Sils, i és precisament a partir d’aquests anys que apareixen les primeres companyies de transport de passatgers a Santa Coloma i esdevé familiar la visió de tartanes i carretel·les als voltants de l’estació de Sils, convertida ja en centre neuràlgic del poble. Les dades són una mostra irrefutable de l’efervescència existent a l’estació. Al 1863 es comptabilitzaren 15.640 viatgers, que representaven un volum de diners de 12.259 rals, mentre que el bestiar i mercaderies en generaven 122.644.

Piscina i pavelló

Amb el s. XX arribà l’enllumenat elèctric a Sils, amb tot el que representa de modernitat. L’Ajuntament signà un contracte amb l’empresa subministradora Societat Anònima Energia Elèctrica de Catalunya, per dur a terme l’electrificació de tots els carrers del nucli urbà, prèvia aprovació en sessió ordinària el dia 12 de setembre de 1915. La llum, però, arribà lentament i progressiva a la resta dels veïnats de Sils.

Un altre succés realment notori i especialment favorable per la comercialització del producte del camp fou la instauració del mercat setmanal. Segons acord municipal pres el dia 28 de febrer de 1926, el divendres de cada setmana es celebraria el mercat a Sils. Òbviament el producte bàsic del mercat era l’agrari. Al costat dels conreus tradicionals, s’anaven incrementant els farratges, motivat per l’impuls en la cria de bestiar en granges disseminades, on també era fàcil de veure com es multiplicava la producció avícola.

Plaça Canigó

L’activitat industrial anava penetrant en l’ambient rural. Es consolidaren fàbriques com les d’embotits, tèxtil (el 1941 existien 2 fàbriques de gèneres de punt que donaven feina a 50 obrers), de paper (1 fàbrica que el 1941 tenia 50 treballadors i que s’aprofitava de les plantacions d’arbredes dels terrenys de l’estany, així com dels pins i de les alzines) i de menor importància d’acord a la seva envergadura, serradores i fàbriques de productes alimentaris.

Lògicament el progrés també es fa evident en el procés d’escolarització. No en va, de 1923 al 1932 es creen 2 escoles de nens, 2 de nenes i una de mixta, tenint als voltants de 1950 una capacitat total de 250 alumnes, malgrat que la mitjana d’assistència a l’escola era de 175 alumnes. En aquest any l’analfabetisme en el total de la població és de l’ordre del 20%.

El procés de trasbalsament de mà d’obra agrícola a la indústria entra, a partir dels anys 50, en un procés ràpid i irreversible. Sils anava rebent aquesta nova situació d’una manera moderada. El 1964, un 55% de la població activa treballava encara al camp, un 27% a la indústria i un 15% es dedicava al comerç. La industrialització a Sils va ser lenta, i amb davallades puntuals però severes, com la crisi que va provocar l’anada de la indústria làctia RAM a Vidreres. Gradualment, aquest daltabaix es superà amb la instal·lació d’alguna altra indústria. La creació del Polígon Industrial a la dècada dels 70 es féu inequívocament amb el criteri clar de nodrir el poble d’una infrastructura industrial.

Termenal o Fita de l'Estany

En el segle XX la propietat de les terres de l’estany de Sils havien canviat de mans: l’any 1943 la família Madí de Sils comprava els drets de l’estany de Sils a la casa de Medinaceli. En aquest mateix segle, la demografia, immersa en un seguit de daltabaixos, acabaria per estabilitzar-se. El 1900, Sils, comptava amb 1.221 habitants. El ritme de creixement fins a la segona meitat del segle és mol lent, tot i la reducció de la mortaldat infantil i les epidèmies. Així, l’any 1910 la població roman gairebé inalterable, i es registren 1.228 habitants, distribuïts per veïnats de la següent manera: la Barceloneta, 167 habitants; la Granota, 165; les Mallorquines, 209; Massabè, 180; Vallcanera, 214 i Sils, 293. El 1930 Sils arriba als 1.362 habitants. No calen més dades per verificar que en els 30 primers anys de segle la població resta gairebé estancada, tot i que, amb un 11% de creixement, es situa per damunt de la mitjana de la Selva (aprox., 7%), però allunyat dels percentatges de l’Estat espanyol (més del 25%) i sobretot de la resta de Catalunya (39%).

Jardins del pavelló poliesportiu

En els primers anys de la dècada dels 30 la població mostra clars símptomes de reactivació. El 1932 s’arriba als 1.454 habitants i es configura una clara tendència alcista, només deturada per un fet tan puntual com transcendent: la guerra civil.

A l’any 1940 la població torna a situar-se per sota (1.424 habitants) dels primers sis anys de la República. Possiblement, però, la realitat de postguerra serà molt més penosa i cruel –des d’un punt de vista demogràfic- que la mateixa guerra.

La dècada dels 60 representa el salt quantitatiu més important del segle: els 1.621 habitants del 1960 es converteixen en 1.923 l’any 1970, un increment de quasi un 20%. Aquest creixement –generalitzat a tota la comarca- té molt a veure amb el desenvolupament econòmic –sobretot industrial- del poble, i no és, ni de bon tros, únicament vegetatiu, ja que la immigració hi jugarà un paper fonamental.

La crisi econòmica dels 70, tot i que no té repercussió directa i excessiva en el poble, frena com a mínim les immillorables perspectives de la dècada anterior.

Jardins a la carretera

A partir de la mort del general Franco, el novembre de 1975, es desenvolupa un procés de reformes democràtiques. Amb tot, als ajuntaments les primers eleccions no arriben fins el dia 3 d’abril de 1979. Era la culminació d’una reiterada i urgent reivindicació popular que exigia la renovació de les corporacions locals paralitzades per la seva manca de legitimitat i penúria econòmica. El primer alcalde de la restablerta democràcia, a Sils, fou Joaquim Rovira qui encapçalà la candidatura de CiU.

A partir de la dècada dels vuitanta la població, de mica en mica, va participant més en la vida política del poble. Tanmateix, la població de Sils s’incrementa: així, a l’any 1989 a Sils ja hi havien 2.242 persones. El creixement, lent però successiu, portarà a què la dècada dels 90 la població experimenti un creixement, sobretot per la creació d’un polígon industrial amb nous llocs de treball. D’aquesta manera, els 2.312 habitants del 1990, es veuran incrementats a uns 3.104 el 1999. Així doncs, el segle XXI s’inicia amb aquest increment de la població i el 2002 es comptabilitzaran 3.428 habitants amb una tendència que sembla que serà la d’augmentar la població en els anys futurs.

Aquest progressiu creixement demogràfic ha suposat la construcció de nous serveis: les noves escoles, la llar d’infants, l’arxiu municipal, s’urbanitzen places i carrers, es crea una zona esportiva i neix la revista “Quadern de Sils”, posteriorment es construí un nou parvulari al costat de les escoles, un Centre d’Atenció Primària, del qual també se’n servirien els pobles veïns com Vidreres o Riudarenes i una depuradora. El 1994 entrava en funcionament la nova seu de l’Ajuntament. Les infrastructures esportives es completaven, en els primers mesos del segle XXI, amb la instal·lació de gespa artificial al camp de futbol i amb la inauguració del nou pavelló poliesportiu.