| |
VISITA TURÍSTICA  La plaça de l’església
Aquesta plaça ocupa la part central del nucli antic de Vidreres. En ella confluïen
els antics camins que comunicaven Vidreres amb altres poblacions i que posteriorment
van esdevenir carrers, així el carrer Doctor Deulofeu abans anomenat de
Sant Feliu era el final del camí que comunicava Vidreres amb Sant Feliu; el carrer
de Barcelona comunicava amb Lloret, Blanes i altres parts; el carrer de Pompeu
Fabra que era l’inici del camí de Vidreres a Sils; finalment el carrer d’Àngel
Guimerà, abans anomenat de les Trenta Passes, que comunica amb el carrer de la
Cellera que era l’inici del camí de Caldes de Malavella. Els edificis que destaquen
en aquesta plaça són l’església parroquial, la casa de Can Mazó amb un balcó que
envolta tot els primer pis, i una sèrie de cases de planta i dos pisos amb balcons
construïdes en el segle XIX o reformades en aquell segle.
L’església parroquial
L’església es troba situada al centre del poble a la plaça del mateix nom. Està
dedicada a Santa Maria. Els primers esments són del segle XI, així el 6 de maig de
1066 Arnau Ramon abans de pelegrinar a Roma fa testament i entre altres coses
deixa els béns que té a la parròquia de Vidreres a la seva mare. I el 8 de gener de
1079 el bisbe de Girona consagrà l’església de sant Romà de Lloret (actualment és
l’ermita de les Alegries), i es comenta que la parròquia de Lloret afronta al nord
amb les parròquies de Sant Llorenç de Maçanet, Santa Maria de Vidreres i Sant
Esteve de Caulès. Però l’edifici que podem veure és de finals del segle XVIII i potser
de l’antiga construcció només queden les bases del campanar. La construcció de
l’actual església es realitzà en concret entre els anys 1790 i 1800 dintre l’estil barroc
neoclàssic. Durant la darrera guerra carlina (1872-1875) es va enderrocar la piràmide
que coronava el campanar, posteriorment es construí la cupuleta que encara
existeix. La façana va romandre inacabada fins a la dècada dels 90 del segle XX, així
la part inferior és de pedra i la superior s’acabà amb un esgrafiat. L’església consta
d’una nau central amb capelles laterals, una de les quals és dedicada als patrons
de Vidreres, sant Iscle i santa Victòria.
Els carrers del poble
Al voltant de l’església, excepte per la part nord que s’urbanitzà a finals del segle
XIX, hi ha el nucli antic de Vidreres. Però no es conserven restes medievals degut a
les guerres i a l’enderroc de cases i construcció de noves en el segle XIX com a conseqüència
de l’activitat surotapera. Tot i això destaquen en el carrer de Barcelona
núm. 16 una casa amb la imposta i ampit d’una finestra decorats amb petites rosetes;
en el mateix carrer núm. 3 una casa, can Remigio, on a la llinda de la porta
hi ha en relleu un enclusa, i al costat, incisa, es veu la imatge d’una ballesta. Com a mostra de casa construïda majoritàriament per tapers o propietaris agraris a la
segona meitat del segle XIX, trobem can Xiberta situada en el carrer d’Orient núm.
18, que consta de tres plantes on les obertures del primer pis i la central del segons
pis són balcons, a la llinda de la porta hi ha la data de construcció (Año 1862
Benito Jiberta) i disposa d’una torre central amb obertures mossàrabs.
Can Remigio
Can Xiberta (avui propietat municipal)
El Casino La Unió
Situat en el carrer Catalunya, 15. L’edifici es construí el 1891 com a local social de
l’entitat anomenada La Unió, constituïda el 1866 i que agrupava bàsicament els
tapers. En aquella època d’esplendor de la indústria surotapera es van constituir
altres societats com el casino El Leal o el Círculo Proteccionista que no disposaven
de local propi, sinó que el llogaven. L’edifici és rectangular i d’una sola planta. La
façana està mol ressaltada i ornamentada, sobre la porta hi ha una escut amb les
lletres CU sigles de Casino La Unió i rematant la façana hi ha una terracota amb
símbols del suro, agricultura i comerç. Darrera d’aquest edifici i separat per un pati
s’aixeca una construcció que fa les funcions de sala de ball i de teatre. Aquesta sala
fou aixecada per la mateixa entitat el 1899 i reformada el 1997.
Casa de la Vila
Situada en el carrer Catalunya, 29. L’alcalde i taper Quirze Jordà va impulsar el
1894 la construcció del nou ajuntament. L’antic ajuntament estava situat al carrer
de la Cellera. L’edifici és d’estil neoclàssic, de planta quadrada i està format per
planta baixa i pis. Les finestres són geminades amb guardapols i balcó sobre la
porta d’entrada. A la cornisa hi consta l’any de construcció, 1894, i l’escut de la vila
vigent en aquella època. La planta baixa de l’edifici ha tingut diverses funcions,
primer fou escola, llavors sala de cinema, gimnàs i finalment un part es convertí en
la biblioteca municipal i l’altra en la Sala de Plens. Al pis és on sempre hi ha hagut
les oficines de l’ajuntament, i on també hi havia l’habitatge del secretari.
Mas Flassià
Aquest masia es troba al mig de la urbanització del mateix nom, situada al nord
de la vila. La casa es pot datar en el segle XVI i consta de dues plantes i golfes. Té
portalada de mig punt amb grans dovelles i teulada amb vessants laterals. Com a
construccions annexes hi ha una porxo i una era, a part d’altres que s’utilitzaren
com a restaurant. És un mas ja documentat en el segle XIII i s’anomenava Bellveí,
fou un dels més importants de Vidreres i després de diverses compres arribà a
tenir unes 220 vessanes, de les quals una part eren ocupades per pins en una zona
coneguda com Pineda d’en Flassià. Per casament, aquest mas passà el 1611 als propietaris
del mas Roure de Maçanet, i llavors el 1824 van passar a ser propietats del
amos del mas Gelats de Santa Susanna. En el segle XX aquest important patrimoni
quedà en mans de la Beneficència de l’Acció Catòlica d’Arenys de Mar, excepte
el mas Flassià que en la dècada dels 60 fou venut i s’urbanitzà; la casa funcionà
com a restaurant fins a la dècada dels 90. Aquest restaurant fou decorat per l’artista
vidrerenc Joaquim Llucià.
Búnquer de Can Vall-llosera
Sortint de Vidreres en direcció a Lloret s’agafa la carretera que va a Llagostera i a
500 metres hi ha el camí que condueix a Caulès. A l’inici del camí s’agafa el trencant
de la dreta que ens porta fins a can Vall-llosera i davant seu hi ha un búnquer
que fou construït durant la Guerra Civil Espanyola. Aquest búnquer era al costat
del camp d’aviació que es construí el 1937 en els terrenys que ocupava la casa de
can Puig que fou enderrocada. Aquest camp d’aviació republicà fou bombardejat 4
vegades per l’aviació nacional el 1938, i a partir d’aquell any deixà de ser operatiu.
Els oficials i sotsoficials del camp s’allotjaven a can Xiberta, casa situada al carrer
d’Orient; mentre que a can Vall-llosera s’instal·là el quarter de comandament i com
a refugi es construí el búnquer. És una construcció de formigó amb dues entrades,
la major part està soterrada. Un cop s’entra al refugi es baixa una rampa que condueix
a l’estança principal situada a uns quatre metres sota el nivell de la superfície
i té una capacitat per cent persones. En el proper bosc d’en Puig es troben unes
trinxeres també relacionades amb el camp d’aviació. El conjunt són les restes més
importants que es conserven a la comarca de la Selva de la Guerra Civil.
Bosc d’en Puig
Un cop iniciat el camí que condueix a Caulès i, passat uns camps, a mà dreta,
trobem una pineda, és el bosc d’en Puig. En el terra hi ha tota una sèrie de trinxeres
de forma més o menys quadrangular amb els vèrtexs arrodonits i envolten
una superfície d’uns 5 m2 cadascuna. En aquesta superfície central s’emmagatzemaven
com si fossin piles de llenya en forma de carbonera, les bombes i bidons
de benzina del camp d’aviació. Més endins del bosc es troben les restes d’un forn
de rajols.
L’església de Santa Susanna de Caulès
Un cop passat el bosc d’en Puig es continua pel camí i s’agafa el trencant que passa
al costat de can Castelló: al cap de 4,4 km s’arriba a l’església de Caulès. Aquesta
església es troba a 2 km en línia recta del poblat de Caulès Vell situat a Caldes de
Malavella que es va fundar cap el 800 i fou abandonat en el segle XIV, on queden
restes d’una església i de cases. L’església de Caulès de Vidreres fou parroquial fins
el 27 de febrer de 1448 en què el bisbe de Girona uní aquesta parròquia, de la qual
restava un sol veí, amb la més pròxima que era la de Vidreres. L’església primer va
estar dedicada a Sant Esteve i a partir del segle XIX a Santa Susanna. L’edifici està
format per una nau rectangular capçada a la part de llevant per un absis trapezial,
en un distribució típicament preromànica, així l’origen de l’església se situa en el
segle X. A la banda de tramuntana hi ha una capella i una sagristia, afegides posteriorment.
L’entrada està situada a ponent i fou totalment modificada al segle XX
amb l’enlluït de la paret i l’aixecament d’un campanar d’espadanya de dos ulls. A
la part meridional hi ha un petit cementiri molt deteriorat. Al costat de l’església hi
ha una casa, és can Fullà de Caulès, que per casament passà a la família Mundet.
Des d’aquest punt es té un bona vista de la plana de la Selva, del Montseny i les
Guilleries. Des de Caulès en direcció a can Mundet es troba a mà dreta, a 50 metres,
un camí que ens porta en 10 minuts al suro catalogat de l’Hort de Caulès.
Can Mundet
S’hi arriba continuant el camí veïnal de Caulès, o també s’hi pot anar des de la
carretera de Llagostera a Tossa. Fou la casa pairal de la família Mundet que, procedent
de França, s’establí en aquesta zona en el segle XVI, i aconseguí un important
patrimoni, el qual es va anar venent al llarg del segle XX. L’origen del patrimoni
es produeix el 1577, quan el vescomte de Cabrera va establir Joan Montet i Bernat
Andreu, pagesos del regne de França al mas Masot o Masada, situat a la parròquia
de Caulès, que estava en ruïnes i afrontava amb la riera de Terranegra, amb Cabanyes
de Lloret, mas Padrosa, mas Fullà de Caulès, Morell de Santa Seculina i amb
el Rec Clar. El domini directe corresponia al vescomte. Aquest establiment incloïa
la condició que els adquiridors s’havien de partir les terres mig per mig, i en el termini
de dos anys hauria de construir cadascú una casa. Per entrada paguen al vescomte
un parell de pollastres. La part de Montet donà lloc al mas Mundet, canviant
la grafia del cognom. El 1721 l’hereu de can Mundet es va casar amb Maria Antònia
Fullà i Puig, pubilla dels masos Fullà de Caulès i Ponsgrau de Vidreres. D’aquesta
manera els Mundet es van consolidar com els principals propietaris de Caulès, i un
dels primer de Vidreres. El 1800 Joaquim Mundet i Oliver, nét de Joaquim Fullà i
Puig, es va casar amb Coloma Riquer i Fornaca, pubilla dels masos Pons i Fornaca
de l’Esparra. Posteriorment el 1808 van comprar el mas Metges de l’Esparra. Així en
el segle XIX la família era un dels principals propietaris de Vidreres i de l’Esparra.
En aquest segle va tenir molta importància l’explotació dels boscos per l’obtenció
del suro. Com a mostra de la puixança econòmica de la família, el mas del segle
XVI fou enderrocat i en el lloc seu s’edificà la casa actual de tres plantes, amb un
pati emmurallat amb garites. Però aquesta riquesa també suposava alguns inconvenients,
així el 1842 quan Josep Mundet i Riquer tornava de mercat de Cassà de
la Selva fou segrestat per uns trabucaires, que se l’emportaren a una cova propera
a Llorà. Com a rescat van demanar 800 unces d’or a la família. Però en Josep s’escapà
una nit i el mateix dia, el mosso de can Mundet que portava els diners del
resca, tornà a casa després de sentir com un grup de persones reunides a l’hostal
de la Barca, a la sortida de Girona, deien que a Llorà s’havia escapat un segrestat.
En agraïment a la Divina Providència i segons promesa que va fer si se’n sortia
del segrest, en Josep Mundet va fer construir un nou altar a l’ermita d’Argimon i
va regalar un vestit de tissú d’or a la Mare de déu del Remei d’Anglès. La família
visqué en el mas Mundet fins el 1985 i posteriorment la casa es transformà en casa
de colònies. Respecte a les propietats, quan l’explotació forestal ja no donava els
rendiments anteriors, totes les situades a l’Esparra foren venudes, conservant-se
parcialment les situades a Vidreres.
La Petja de sant Martí
Es troba en el camí que de Caulès va a Cabanyes, a 2 km del trencant que va a
can Mundet. És una roca granítica amb creus gravades i una marca semblant a una
petjada. El seu origen és incert. Una llegenda comenta que a la serra de Caulès el
diable va reptar sant Martí per veure qui feia el salt més llarg, el primer a fer el salt
fou sant Martí que arribà fins a l’Esparra, mentre el diable va anar a caure a l’Estany
de Sils. L’empremta que deixà el sant a la roca és el que es coneix com Petja de
sant Martí. Des del camí que ens porta a la Petjada tenim una vista sobre la mar
Mediterrània, les muntanyes properes a Tossa de Mar i Lloret de Mar, el castell i
població de Blanes, i al fons el Montseny i el Montnegre.
La Torre d’en Llobet
A aquesta masia fortificada s’hi arriba per un camí de terra que s’agafa al km 88
de la carretera de Vidreres a Llagostera (C-35). El cos original de la casa data dels
segles XV-XVI i consta de tres plantes, amb porta dovellada de mig punt i finestra
central d’arc conopial i lobulada. A ponent hi ha una torre de defensa de quatre
plantes. A llevant s’afegí en els segles XVIII-XIX un edifici perpendicular de tres
pisos. Al segle XX s’aixecà una torre quadrada oposada a l’altra. Al costat de la
casa hi ha un molí modernista, la torre del qual és hexagonal. Aquesta masia va
pertànyer a la família Llobet, una de les nissagues més antigues de Vidreres, de la
qual es tenen notícies des del segle XII. La família, al llarg dels segles, anà adquirint
diverses propietats a Vidreres i a Maçanet de la Selva, i a finals del segle XIX disposava
de més de 500 hectàrees de terra i rebia més de 200 censos. Però a principis
del segle XX un negoci no rutllà i van perdre totes les propietats.
Els pantans d’en Llobet
És un conjunt de tres pantans que es troben a 500 m de la Torre d’en Llobet.
Aquests pantans foren construïts per la família Llobet a la riera del mateix nom per
regar els camps.
Castell de sant Iscle
S’hi arriba continuant el camí que porta a la Torre d’en Llobet i als pantans. Aquest
castell va pertànyer als vescomtes de Cabrera i la primera notícia que es té és del
1194 com a conseqüència d’un pacte entre el vescomte Ponç III de Cabrera i el rei
Alfons I el Cast. El 1241 va ser donat als templers però retornà als Cabrera, i el 1310
hi residia Elionor, muller del vescomte Bernat I. Fou ocupat pels remences durant
l’última guerra remença i fou retornat el 1485. A partir del segle XVI ja no trobem
cap esment del castell en cap altre conflicte armat. Així podem dir que va perdre
la seva funció militar, fins el punt que la finca ocupada pel castell passà a mans
de la família Aulet, i fou aprofitada com a explotació forestal. Avui dia el castell
es troba abandonat, i a part de netejar la vegetació no s’hi ha fet cap actuació de
consolidació o excavació amb tota regla. Les restes del castell mostren una planta força quadrangular d’uns 30 metres per costat. Es poden detectar dues fases constructives:
la primera fase dels segles XII-XIII inclou la torre sud-est de 15 m d’alçada
i tres pisos, murs adossats, cisterna i la capella dedicada a sant Iscle i santa Victòria,
de la qual queden restes de les parets i de l’absis semicircular. La segona fase data
del segle XIV, inclou la resta de les torres, murs atalussats i revestiments de murs
antics. A tot el voltant del castell encara es conserva el fossar.
Capella de sant Iscle i santa Victòria
Es troba situada en el mateix castell. Sant Iscle i santa Victòria són els patrons de
Vidreres. Consta que tots dos sants eren germans naturals de Còrdova. Sota la persecució
de Dioclecià, prefecte de Còrdova, van patir martiri en aquella ciutat. La
tradició ens ha deixat que les relíquies de Sant Iscle o dels dos màrtirs, no queda
clar, foren portades de Còrdova l’any 1010 i dipositades a la capella del Castell de
Vidreres. El 1263 el vescomte de Cabrera, Guerau VI, va donar aquestes relíquies
al monestir de Sant Salvador de Breda. Però a la capella del castell van quedar part
de relíquies col·locades en una arqueta de pedra treballada, segons consta en la
visita pastoral que realitzà el 1339 el bisbe de Girona. Per tenir cura de la capella,
els vescomtes de Cabrera van fundar el benefici sota invocació dels dos sants i un
beneficiat tenia cura del temple. El 1436 la capella estava enrunada i s’autoritzà el
seu trasllat a l’església parroquial. Però la capella del castell es reedificà i fou beneïda
el 1583. A la capella del castell s’hi anava en processó per la festivitat dels dos
sants fins el segle XIX, quan s’enrunà definitivament. El 1936 durant la Guerra Civil
es va perdre el reliquiari de plata de l’església parroquial de Vidreres que contenia
relíquies dels sants. Avui de la capella, en queda una part de l’absis semicircular i
part dels murs. La planta de l’edifici era rectangular.
Els molins de can Pau Andreu i de Can Traginer
Continuant el camí que porta al búnquer de can Vall-llosera i al cap d’1,3 km s’arriba
a la riera Pins. Abans d’aquesta riera, a mà esquerra es troben les restes del
molí de can Pau Andreu. Es conserva part de l’edifici, la bassa i la resclosa. Si es
continua el camí al cap d’1,7 km s’arriba a la carretera C-63 i en creuar-la, comença
un camí de terra i al cap d’1 km arribem a la riera de Cabanyes; a mà esquerra està
situat el molí de can Traginer, en millor estat de conservació que l’anterior. En el
trajecte que porta als dos masos es tenen vistes sobre el Pla de Vidreres i es poden
contemplar diversos masos: can Raig, can Sala, can Tonet, etc. |
|
972 84 21 61 
972 84 08 04
selva.cat